La remor del mar a l'alba i una platja plena d'algues que aniran assecant-se al sol. El gust salat de les roques i el vol tranquil de les poques gavines que entren al port. Les barques que al matí tornen, les xarxes que en el moll dormen i ells vells carrers empedrats. L'església humil i menuda i entre la boira, perduda llunyana y grisa, la ciutat. Em parlen de Marta... Les blanques cases del poble i l'home vell que canta cobles mentre va venent el peix, i la dona que amb desgana mou entre ses mans la llana. (Qui sabrà qué és el que teix). El castell, l'illa petita, la cova, el far i l'ermita i els amics d'un altre temps i el rellotge que no corre i aquests infants que a la sorra han trobat el seu carrer. Em parlen de Marta... Les hores buides que passen i el camí que em torna a casa després de molt caminar. Cada moble i cada llibre, cada racó on junts vam viure moments com ningú no sap. Les meves mans i els meus llavis que del seu gust viuen àvids i no poden oblidar. Les llargues nits sense lluna, les ones i cadascuna de les llums que hi ha en el mar. Em parlen de Marta...

Joan Manuel Serrat