Potser perquè estic trista, per coses...aquesta tarda, com moltes altres, he estat llegint poemes i trobo que m'han conmogut més que normalment. Us en posaria molts, però m'he decidit per un de Miquel Martí i Pol, que és maco de tan senzill.



Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.